Què és el dol?

Què és el dol?

El dol és una aflicció comuna doncs més tard o més d’hora la majoria de nosaltres patirem la pèrdua d’un ésser estimat. El cert és que no sempre estem pensant o parlant sobre la mort, per la qual cosa no tenim oportunitat de saber més sobre el dol (què se sent, què és el que s’ha de fer, què és “normal”) i com patir-ho. Malgrat això, hem de fer-li front quan es presenta aquesta dolorosa circumstància.
Seguidament, facilitem informació sobre algunes formes d’afrontar una pèrdua, el seu procés i els ajuts disponibles.
El dol es produeix després d’una pèrdua significativa, com la mort d’un ésser estimat. No és tan sols un, sinó una munió de sentiment a afrontar. Sovint, el dol s’experimenta en diverses etapes i emocions durant el procés. Si bé tots nosaltres som diferents, els sentiments que experimentem són similars, però en diversos períodes i no amb la mateixa intensitat. No existeix una “forma correcta” o un ordre o període “correcte” de seguir aquest procés.
S’experimenta després de la pèrdua d’un ésser que hem conegut durant un temps, si bé les persones que han tingut un avortament o han patit la pèrdua d’un nadó pateixen experiències o dols similars i necessiten els mateixos tipus de tractaments i consideracions.
Durant les breu hores o dies després de la mort d’un parent o un amic, la majoria de les persones pateixen una mena d’atordiment, com si no se’n adonessin del que els està succeint. Aquesta insensibilitat emocional pot ajudar a dur a terme tràmits pràctics importants que han de fer-se, com posar-se en contacte amb parents o organitzar el funeral. Tot i això, aquest sentiment d’irrealitat pot esdevenir un problema si dura massa. Veure el cos d’una persona traspassada pot, per a alguns, el detonant que els posi en contacta amb el món real. Per a altres persones, poden ser els serveis funeraris els que facin aquesta dolorosa tasca. Pot produir molta aflicció veure el cos o assistir al funeral, però són formes d’acomiadar a aquells a qui estimem. Aquests esdeveniments arriben a ser tan dolosos que fins i tot poden ser evitats, encara que, a la llarga, aquest fet origina un profund sentiment d’aflicció en anys posteriors.
Ben aviat s’esvaeix aquesta sensació d’atordiment i pot ser substituïda per sentiments paorosos d’agitació per la manca de la persona traspassada i desitjos de trobar-se amb ella, si bé clarament és impossible. Això fa molt difícil la concentració o relaxació i agafar el son i, en cas de fer-ho, aquest pot ésser francament pertorbador. Algunes persones senten que “veuen” al seus éssers estimats en tots els llocs on van –al carrer, al parc, a la vora de casa, en llocs on han estat plegats. També acostumen a sentir-se enfadats –amb els metges, les infermeres que no van poder fer-hi res per evitar la seva mort, amb els amics i parents que no van fer prou o àdhuc amb la persona que els ha deixat.
Un altre sentiment és el de culpa. Sovint pensen una i una altra vegada en totes les coses que els hagués agradat dir o fer o, fins i tot, el que haguessin pogut fer de manera diferent per tal d’evitar la seva mort. Si més no, la mort és més enllà del control de ningú i cal recordar-ho a la persona que està seguint aquest procés. La culpabilitat pot augmentar si s’experimenta un sentiment de descans després d’haver perdut a algú que estava patint una llarga i penosa malaltia. Aquest sentiment és del tot natural, molt i molt comprensible i comú.

Com poden donar ajut els parents i amics?
La família i els amics poden donar ajut a la persona que està seguint aquest procés, passat un temps. No són tant necessàries les paraules de condol, sinó la disposició d’estar amb ells durant el temps en que dura la pena i el dol. La complicitat d’un braç a l’espatlla expressarà molt millor el desig de donar ajut i suport.

És important que, si cal, les persones que es troben en aquest procés expressin els seus sentiments d’aflicció. Amb el temps, s’aniran refent però, primer, necessiten parlar i plorar. Algunes persones, poden trobar difícil comprendre el per què el dol es manté i es repeteixen una i una altra vegada els mateixos pensaments; això però forma part del procés per a resoldre la pena i s’ha d’animar a seguir-ho.
Si no se sap què dir o àdhuc si s’ha de parlar del fet o no, sigui honest i digui-ho. Això donarà a la persona l’oportunitat de dir el que en realitat vol. És normal evitar pronunciar el nom de la persona traspassada per por a que resulti dolorós fer-ho, encara que a la persona que segueix el procés del dol pot semblar-li com si hagués oblidat la seva pèrdua, afegint així un sentiment d’aïllament al de pena i aflicció.
Ha de tenir-se en compte que les festivitats (no tan sols de la mort, sinó també d’aniversaris i celebracions) són dies particularment dolorosos o difícils quan amics i parents fan l’esforç d’atansar-s’hi.
La realització de tasques pràctiques de la vida quotidiana com netejar, anar a comprar o tenir cura dels nens pot apaivagar l’aflicció de sentir-se sol. Les persones grans poden necessitar ajut amb les tasques domèstiques que el cònjuge traspassat acostumava a realitzar –factures, cuina, neteja de la casa, manteniment del cotxe, etc.
És important deixar que les persones tinguin el temps suficient per a resoldre el seu dol. N’hi ha que es recuperen de la seva pèrdua amb més rapidesa, però d’altres necessiten més temps, pel que no esperi que els seus parents i amics ho facin massa aviat; necessiten temps per a superar la seva pena d’una forma adient i això evitarà l’aparició de problemes futurs.

Procés de dol no resolt
Hi ha persones que no demostren la seva pena en absolut. No ploren durant el funeral, eviten esmentar la seva pèrdua i tornen a la seva vida normal remarcablement calmats.  Aquesta és la seva manera normal de tractar amb la pèrdua sense resultats pertorbadors; però altres persones poden patir símptomes físics poc comuns o repetits episodis de depressió durant els anys següents.

D’altres potser no tenen l’oportunitat de viure el seu dol de forma adient. Les obligacions de tenir cura de la família o dels negocis poden absorbir el temps que requereixen.

A vegades, el problema rau en que la pèrdua no es tinguda com a “dol” pròpiament dit. Succeeix sovint, però no sempre, a aquells que han tingut períodes de depressió.

Pot passar que alguns se sentin molt enganxats al patiment i aquest primer sentiment d’afecció i de no creure el que ha succeït pot anar en augment durant anys, en els que el que ho pateix no creu que el ésser estimat ha mort. Altres, són incapaços de seguir amb la seva vida sense pensar en cap altra cosa, sovint fent de la seva habitació una mena de santuari en la seva memòria.

Sovint la depressió que s’apodera de la persona pot fer-se més punyent fins el extrem de no voler menjar o beure i en l’aparició de pensaments suïcides.

Ajut del professional
És possible també que apareguin trastorns del son que es poden allargar durant molt de temps arribant a representar un problema seriós; si la depressió s’agreuja, afectant a la gana, energia i son i si la depressió no millora desenvolupant-se un dol no resolt, caldria pensar en l’ajut d’un professional.
El dol transforma la nostra vida d’una manera molt significativa i és una de les experiències més doloroses que podem patir. Pot semblar estranya, terrible i corprenedora, però la realitat és que forma part de les nostres vides i li hem de fer front un moment o altra. Generalment, no requereix atenció mèdica; en cas contrari, existeixen ajuts al nostre abast.
Encara que l’agitació minvi, els períodes de depressió poden esdevenir més  freqüents i arribar a un pic entre quatre o sis setmanes després. Els episodis de dolor poden sobrevenir en qualsevol moment, produïts per persones, llocs o coses que duen a la memòria a la persona absent. Algunes persones poden àdhuc trobar poc escaient o difícil de comprendre el comportament de la persona en procés de dol degut als sovintejats esclats de plor sense cap raó. En aquests episodis es pot desitjar apartar-se dels que no entenen o comparteixen la pena. També pot semblar als altres que, durant aquest temps, l’afectat passa molt de temps assegut sense fer res. La realitat és que estan generalment pensant en l’ésser estimat que han perdut, repassant una i una altra vegada els moments feliços o no que han passat plegats. Són uns moments íntims però essencials per tal de superar i tractar d’afrontar la pèrdua.

Volver Arriba

Criteri diagnòstic DSM
Z63.4 Dol (V62.82)
L’objecte d’atenció clínica és una reacció a la mort d’un ésser estimat. Com part de la seva reacció de pèrdua, alguns individus afligits presenten símptomes característics d’un episodi de depressió major (p. ex., sentiments de tristor i símptomes associats com insomni, anorèxia  i pèrdua de pes). La persona amb dol valora l’estat d’ànim depressiu com a “normal”, si bé pot cercar ajut professional per tal d’apaivagar els símptomes associats com l’insomni o l’anorèxia. La durada i expressió d’un dol “normal” varia considerablement entre els diversos grups culturals. El diagnòstic de trastorn depressiu major no està indicat a no ser que els símptomes es mantinguin 2 mesos després de la pèrdua. Tot i així, la presència de certs símptomes que no són característics d’una reacció de dol “normal” pot ser útil per tal de diferenciar el dol de l’episodi depressiu major.
Entre ells s’inclou:
1. la culpa por les coses, més que per les accions, rebudes o no rebudes pel supervivent en el moment de morir la persona estimada
2. pensaments de mort més que voluntat de viure, amb el sentiment de que el supervivent hauria d’haver mort amb la persona traspassada
3. preocupació mòrbida amb sentiment d’inutilitat
4. inhibició psicomotora acusada
5. deteriorament funcional acusat i perllongat
6. experiències al·lucinatòries diferents de les d’escoltar la veu o veure l’imatge fugaç de la persona traspassada.

Volver Arriba

*  Nota: La informació facilitada en aquest portal és tan sols de caràcter orientatiu. Recordeu que únicament el professional de la salut està capacitat per a realitzar un diagnòstic.

Fonts:
NIMH (Institut Nacional de la Salut Mental)
DSM- IV (Associació Americana de Psiquiatria)